ACTIVIDADES AUMENTATIVA SHEILA

ACTIVIDAD AUMENTATIVA 1 SHEILA

ACTIVIDAD AUMENTATIVA 2 SHEILA

ACTIVIDAD AUMENTATIVA 3 SHEILA

ACTIVIDAD AUMENTATIVA 4 SHEILA

ACTIVIDAD AUMENTATIVA 5 SHEILA

ANÀLISI DEL DECRET DE PLURILINGÜISME

Un total de sis col·legis públics d'Educació Infantil i Primària experimenten des de primer curs d'Infantil un programa que vehicula el 80% del temps lectiu en anglés.

No són un exemple d'educació plurilingüe. Són programes d'Immersió en anglés que no permeten el coneixement equilibrat de les llengües oficials.

Ni les competències adquirides pels usuaris són exemple plurilingüisme, ni es cumplixen els Decrets del Currículum (amb un 10% en castellà i un 10% en valencià és imposible aconseguir-ho) ni les condicions en que es desenvolupa aquest programa fa viable la seua generalització. 

Presència equilibrada de les llengües cooficials i coneixement efectiu, almenys, d'una llengua estrangera. La presència equilibrada en el currículo no garanteix l'ús equilibrat.

Per a Escola Valenciana, caldria assegurar una presència de les dues llengües oficials que garantira en l'alumnat un domini equilibrat de les llengües cooficials. En aquest sentit el PIL i el PEV són els que millor ho garenteixen. 

El valencià i el castellà són les llengües oficials i és necessari mantenir aquest estatus prioritari. Tot l'alumnat ha de ser usuari i el SEV ho hauria de garantir.

Totes les matèries, arees i moduls no lingüístics son succeptibles de ser impartits en valencià, castellà o anglés. També les agrupacions d'àmbits que incloguen diferents matèries. Inclús, adicionalment, els projectes de caràcter transversal.

Ja no és obligatori donar el Medi en valencià. És un pas enrere respecte el  model que s'havia aplicat fins ara.
Aquesta qüestió ja estava consolidada en quasi la totalitat de les escoles valencianes. Llengua i territori són dos conceptes íntimament relacionats i que millor faciliten la cohesió social. No hi ha plurilingüisme sense cohesió. Donada l'amplitud de mercat generada, s'ha promogut l'edició de llibres i materials complementaris en valencià però amb aquesta mesura es veurà afectada.

SET PROPOSTES D'EDUCACIÓ INTERCULTURAL:

1 Fer palès que la diversitat social i cultural és natural:

Vivim en un món plural i convé fer d'aquesta circomstància un motiu educatiu. El primer argument per fer educació intercultural: la diversitat és consubstancial a la societat, és una característica intrínseca de la comunitat, és, per així dir-ho, natural.

A l'escola podem fer evident aquesta diversitat interna quotidianament, vivenciar-la i fer-la servir per educar en la comprensió de la pluralitat com a fet natural.

Assumir amb naturalitat la diversitat sociocultural és un objecte central de l'educació intercultural. El primer pas per inserir-se positivament en una comunitat (i per afavorir i ajudar la integració de l'altre) és acceptar aquesta des de la seua doble dimensió: com a ens i com a suma d'individus, això és, en la seua unicitat i en la seua diversitat.

L'acceptació simbòlica i afectiva dels diferents elements que componen el grup (i al remat, la seua inserció) s'afavoreix per una concepció de la comunitat intrínsecament plural.

2 Evidenciar que la diversitat social i cultural és un fet complex:

Una primera manera de concebre la diversitat sociocultural de la comunitat és aquella que entén que l'assumpte ens pertoca a tots i totes. Aquella que explica la conformació cultural de la nostra comunitat a partir de la diversitat que tots hi aportem i per l'acció molt preeminent d'agents culturals poderiossísims que ens influixen a tots, independentment del grup cultural a què pertanyen.

Per entendre el que som (en tant que comunitat i en tant que subjectes culturals), cal analitzar aquests factors a més a més de la dinàmica d'interacció entre grups culturals diferents. Des d'aquesta perspectiva s'han elaborat propostes d'educació intercultural que posen l'accent en considerar spectes de canvi i d'interacció cultural derivats d'aquests agents.

Hi ha una restricció molt freqüent a aquesta conceptualització de la multiculturalitat que sonsisteix en reduir aquesta a la presència física d'allò que anomenem grups culturals minoritaris i en centrar-la en el contrast de les seues diferències amb una presumpta cultura majoritària honogènia.

Aquesta primera restricció focalitza l'anàlisi cap “el diferent” i obvia la necessitat d'una veritable anàlisi cultural global on tots i totes hi entrem al sac.

Una segona restricció a la conceptualització de la diversitat sociocultural, la que pertoca al tipus de subjectes que són percebuts, aquells que constitueixen la presència física de diferents.

Apostarem en aquest treball per una concepció complexa de la diversitat cultural, on tots i totes hi formem part, on tots i totes hi som agents de canvi i d'intercanvi cultural, on tots i totes som subjectes eb ka conformació de la comunitat. I ho fem així perquè entenem que una concepció restrictiva de la multiculturalitat condueix a un model força negatiu. Es tracta així d'una intervenció parcial, orientada en la pràctica a procurar els procediments, els suports i els recursos tècnics necessaris per a “resoldre” la situació de determinats col·lectius.

3. Fer veure que la diversitat social i cultural és un avantatge per a la societat:

La diversitat és un fet intrínsec a les societats i nosaltres hi formem part de la diversitat.

Hi ha un discurs retòric de positivació de la diversitat socio-cultural: una multiculturalitat que al mateix temps que referma les diferències, amaga el debat ideològic que subjau a les relacions entre els grups: un tipus de “representació que combina el pluralisme amb una crida despolititzada a l'harmonia i la pau mundials”

Aquest discurs conviu amb un altre contradictori. Una concepció que sistemàticament desacredita, devalua, problematitza el diferent.

Aquesta representació acaba generant una percepció del contacte intercultural com a perjudicial, desintegrador de es cultures implicades, amenaçador de la cultura de la societat receptora.

Davant d'aquesta situació, ens cal educar per una visió social positiva de la diversitat. Però ha d'ésser una visió arrelada, contextualitzada. Una percepció que, desvetlle les polítiques que problematitzen la diversitat i, per exemple, opose les dades que contradiuen les tres amenaces en que es fonamenta aquesta problematització.

Pe a que hi haja integració i cohesió social ha d'haver una percepció social positiva d'aquesta diversitat, hem de creure en la seua “desijabilitat”. Cal difondre i publicitar els arguments sociològics i antropològics que avalen les tesis de que una societat multicultural és una societat millor, que la seua heterogeneïtat i la seua diversificació permet majors possibilitats d'innovació, de creativitat i d'adaptació als canvis socials.

4 Facilitar la vivenciació no problemàtica de la identitat:

Per a que una persona intente un procés d'incorporació i integració al grup ha de creure que aquest procés és possible. Ha de sentir que la seua afirmació (en tant que individu i en tant que pertanyent a un grup cultural) no genera rebuig. L'individu no afirma la seua diferència com a instrument positiu de la seua identitat si no és acceptada i reconeguda pels altres.

A l'escola podem treballar per tal d'assegurar que l'individu sebra aquesta acceptació i reconeixement. I ho podem fer garantint que l'expressió i la vivenciació d'allò identitari siga un fet natural, no problemàtic. Es tracta de que aquest procés d'expressió i afirmació identitària esdevinga natura, quotidià; i així siga vivenciat tant per l'individu com pel grup.

Quant a l'individu podem emprar els elements que componen la cultura simbòlica (simbols, productes culturals: música, art, estètica; tradiciosn i rituals...)

Quant al grup, podem aprofitar aquesta circumstància per a viure amb normalitat aquest univers simbòlic divers: coneixer-lo, entendre'l i allunyar percepcions amerades de desconfiança, recel i/o ignorància.

La vivenciació de la identitat actua en tots dos casos afavorint una relació afectiva positiva, potenciant les possibilitats d'una comunitat que incorpora i integra.

Això és especialment important en el cas valencià, que el treball intercultural només pot fer-se des del respecte i l'estima cultural, també de la pròpia autoestima. L'apreciació de la multiculturalitat no es fa en l'abstracte. Les persones som sers culturals, sense referents culturals viscuts i apreciatsno és pot viure la multiculturalitat.

5. Integrar un context on les interaccions siguen igualitàries:

Aquesta integració és un dels objectius centrals de l'educació intercultural. L'educació intercultural és aquella que organitza processos educatius, marcs de socialització basats en la igualtat, la reciprocitat, la cooperació, la integració.

Aquell procés genera anàlisi i interacció cultural en condicions d'igualtat. A més de concebre'ns com a diversos, cal organitzar un marc derelacions basat en l'igualitarisme.

No és suficient amb ser acceptat formalment. Hi ha molts programes d'educació intercultural que s'han quedat en un reconeixement formal i retòric.

Només som acceptats en la mesura en que vivem al grup i sentim que hi podem participar amb garantia de drets: tenir capacitat d'opinar, d'influir, de decidir, de prendre i demanar responsabilitats.

Educar per a una convivència col·lectiva necessita de la participació i de la implicació perquè sols així podem generar els valors que fan possible un espai escolar integrat i integrador.

Els centres educatius són àmbits privilegiats per aconseguir una participació real de l'alumnat i això sols s'adquireix posant-ho en pràctica. Sols educarem en una perspectiva intercultural si l'escola ho és alhora.

Ensenyant aquesta destressa i adquirint-la, els subjectes l'aplicaran a altres contextos. Així es compleix un vessant de l'educació intercultura.

Si hi ha, de veritat, participació igualitària i respetuosa podem analitzar criticament les cultures i assenyalar aquells aspectes culturals amb els quals no estem d'acord. Tenim el dret d'expressar aquells aspectes de la cultura que no ens agraden: exigirnos l'autocrítica cultural i la crítica cultural de l'altre.

6. Evidenciar la naturalesa política dels conflictes presumptament culturals:

Facilitar la participació real, la implicació i la responsabilitat, establir condicions igualitàries de relació i intercanvi són metes dificils però raonablement possibles a l'espai escolar. Cosa diferent és intentar abastir aquests objectius en una societat que ens mostra quotidianament exemples d'estereotipització, marginació i discriminació d'amplis col·lectius sòcio-culturals.

Des de l'escola, el que es pot fer amb aquestes injusticies és fer d'elles un motiu d'anàlisi i de treball. No és poc ensenyament analitzar-los, entendre'ls, denunciar-los. Cal esbrinar ben bé aquest nou racisme culturalista que situa al bell mig de pelèmica el factor cultural, i que sovint fa d'ell motor i explicació del conflicte.

Si som capaços d'educar-nos en l'anàlisi d'aquestes situacions i desvetllem la seua naturalesa política i econòmica afavorirem la comprensió del fet i enfocarem més acertadament la qüestió: millorar l'existència de les persones és la millor garantia per generar una major i millor relació entre els grups que componen la societat, per crear comunitat.

7. Educar en el tractament dels conflictes culturals:

Fer conscient l'etnocentrisme cultural i desvetllar la construcció interessada d'estereotips. Acceptar la diversitat cultural i creure la seua potència educativa són idees fàcils d'escriure en un paper.

La diversitat ens enriqueix. Però també ens planteja reptes de dificil solució: valors contraposats, costums i maneres d'actuar dificilment compatibles, actituds oposades. Cal aprendre a viure en el conflicte, educarnos en la seua anàlisi i tractament, extraure el seu vessant educatiu.

A l'escola tenim la possibilitat de realitzar regularment aquesta tasca amb exemples que hi ha a l'abast quotidianament.

L'anàlisi dels conflictes culturals no és tasca fàcil. No podem obviar que hi ha una desigual consideració dels diferents grups sòcio-culturals que configuren la nostra societat.

 Ens cal fer conscient que la nostra percepció de “l'altre” està modulada per la nostra mirada cultural. Fer palès el nostre etnocentrisme cultural mitjançant l'anàlisi de situacions quotidianes pot esdevindre una tasca valuosa i relativament senzilla.

LA SOCIOLINGÜÍSTICA: 

• Estudia la llengua en ús.
• No analitza el funcionament intern de la llengua, això ho fa una altra disciplina: la LINGÜÍSTICA.
• La SOCIOLINGÜÍSTICA és el lligam entre l'estructura lingüística i els diferents marcs socioculturals.
• Les aportacions fetes per la sociolingüística han canviat molt l'enfocament en l'estudi de la llengua.
  Fins als anys 60 la visió social que es tenia de la llengua era la següent:

Una relació de coordinació entre el fet lingüístic i la resta d'elements del seu entorn. Per exemple: llengua i política, llengua i mitjans de comunicació, llengua i poder, etc.

• Quan la sociolingüística dona els seus primers passos al voltant de 1965 la relació entre llengua i els seus elements és la següent:

Es produeix la fusió del marc i la llengua. Ja no és llengua i, sinó llengua en.

 AVANTATGES DEL CONEIXEMENT DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA:

COM A PARLANTS:

• Ens permet conéixer els problemes lingüístics que poden generar-se en la societat i intervindre-hi activament per resoldre'ls.
• Entenem les diferències que, alhora, ens apropen com a usuaris/-àries de la llengua.

COM A MESTRES:

• Crearem consciència crítica (envers la llengua) en el nostre alumnat.
• Donarem les eines que calen per tal de comunicar-se correctament i sense conflictes. 

 ACLARINT CONCEPTES...

Alguns conceptes que són importants per entendre la sociolingüística són els següents:

Sabent la definició i la diferència de cada un d'ells, podrem parlar sobre sociolingüística de manera més clara i segura.

 BILINGÜISME, DIGLÒSSIA I SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA

El bilingüisme té unes implicacions més dificultoses que el simple fet de dir: "Bilingüisme és la capacitat d'usar dues llengües per un mateix parlant". Per tant, els bilingües som, generalment, els parlants de la llengua dominada. 

El fet que en un mateix territori convisquen diferents llengües dóna lloc a una interacció lingüística complexa i, en moltes ocasions, conflictiva. 

 TIPUS DE BILINGÜISME (VALLVERDÚ: 1970)

• Motivació psicològica:
• Integratiu
• Instrumental
• Grau d'especialització:
• Ordenat: diferenciació dels dos sistemes lingüístics
• Desordenat: superposició dels sistemes (interllengua)
• Grau de domini: 
• Simètric: domini idèntic de les llengües
• Asimètric: no existeix un domini equivalent
• Funcions socials:
• Neutre o funcional: ús indiferent de dues llengües, sense cap mena de conflicte.
• Diglòssic: tria lingüística sotmesa, ni que siga inconscientment, a causes externes als parlants.
• Extenció social:
• Limitat: afecta únicament a un sector de la comunitat lingüística 
• Generalitzat: repercussions en tots els parlants
• Per adquisició:
• Precoç
• Tardà
• Natural/familiar
• Ambiental
• Situació legal:
• Oficial
• No oficial
• Per política lingüística:
• Assimilador: voluntat política de substitució lingüística 
• No assimilador: protecció política de la llengua minoritària

 NORMATIVITZACIÓ

• El terme normativització fa referència al procediment de fixació de regles gramaticals d’una llengua, per al seu ús (social) adequat i homogeni. La cronologia evidencia un distanciament important en la normativització entre les diferents llengües de l’Estat Espanyol i el castellà. Aquest fet beneficia, sobremanera, a la llengua que primer regula la seua dinamització popular.
• El català va ser fixat a finals del segle XIX i principis del segle XX: al País Valencià es va fer una adaptació amb les Normes de Castelló de 1932 (tema que tractaré amb més deteniment més endavant). Al llarg del segle XX s'ha anat treballant per aconseguir l'estandarditzaciño del català d'una manera inclusica, on les diferents varietats es trobaren representades.

Aquest distanciament provoca que la llengua normativitzada porte un avantatge de normalització a la resta de llengües amb què hi conviu als diferents territoris.

Relacionat amb el terme anterior, trobem la “Normalització lingüística”: una llengua té un estatus suficient com per abastar tots els àmbits d'ús possibles. El fet que existisca una regularització gramatical permet que la seua presència siga extensa i global socialment.

 PANORAMA HISTÒRIC DEL CONTACTE DE LLENGÜES AL PAÍS VALENCIÀ

Existeix un abans i un després lingüístic a partir dels Reis Catòlics (1449):

• La llengua de poder passa a ser el castellà i es produeix el fenomen que anomenem com a com a transculturació (fonamentalment a les classes benestants); es a dir, s'abandona la llengua pròpia per a fer servir una d'aliena, però que es considera que té un prestigi públic.
• La llengua literària també passa a ser el castellà. Aquest fet és curiós ja que el segle XV és el segle d'Or de les nostres lletres.

• 

 AFECTA A L'EDUCACIÓ AQUEST ABANDÓ DE LA LLENGUA?

En aquest context d'abandó lingüístic, el món educatiu es veu poc afectat durant els segles XVI i XVII. Els motius són els següents:

 DECRET DE NOVA PLANTA (S. XVIII)

Amb l'arrivada de Felip V al poder la situació serà diferent a la viscuda fins el moment. La instauraciño del Decret de Nova Planta, suposarà la pèrdua de diferents drets propis:

 SEGLE XIX: UN TOMB IDEOLÒGIC IMPORTANT

La Reinaixença

 SEGLE XX

• Ambs l'arribada de la dictadura franquista, l'intent d'exterminar les llengües minoritàries fou un fet. La presència del català, quedà limitada a usos particulars i en alguns cercles culturals.
• Al món educatiu, el català era inexistent. A més a més, es perseguia a l'alumnat que el feia servir.
• Als anys 70, amb l'arribada de la democràcia es va produir un canvi considerable ja que, va retornar l'autonomia als territoris de llengua catalana i una oficialització relativa de la diversitat lingüística i nacional. Per a saber més sobre que va ocorrer amb la llengua en la Democràcia, ací deixe el següent enllaç: http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=23885c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=23885c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=8366edfc49ed7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

 MODELS D'EDUCACIÓ BILINGÜE

En contextos socials on hi conviuen diferents llengües, el model educatiu pot materialitzar-se de diferents maneres, d'acord amb la presència que se li atorgue a cada idioma:

Al País Valencià el model que es fa servir és el d'enriquiment, el qual es podia materialitzar, fins fa poc, amb diferents programes:

• Programa d'ensenyament en valencià (PEV)
• Programa d'immersió lingüística (PIL)
• Programa d'incorporació progressiva (PIP)

En l'actualitat s'ha posat en funcionament el model plurilingüe, dividit en:

• Programa Plurilingë d'Ensenyament en Valencià (PPEV)
• Programa Plurilingüe d'Ensenyament en Castellà (PPEC)

D'aquesta manera, tenint al davant un model d'ensenyament bilingüe on la intenció és que qualsevol alumne assolisca una competència lingüística per igual en qualsevol de les llengües oficials. Per tal d'articular correctament el desenvolupament del model cal una actuació sobre:

• L'ambit curricular: Disseny Particular del Programa (DPP)
• L'àmbit d'ús: entorn del centre. Pla de Normalització Lingüística (PNL)

 QUÈ ACONSEGUIM AMB L'APLICACIÓ "CORRECTA" DELS PROGRAMES D'EDUCACIÓ BILINGÜE O PLURILINGÜE?

 EL PAPER DELS DOCENTS: COM HEM D'INTERVENIR?

 COM HA DE PARLAR UN DOCENT EN L'AULA?

ELEMENTS INTERNS DEL LLENGUATGE: 

 Tot el conjunt de mecanismes interns del funcionament d'una llengua: fonètica, fonologia, el lèxic, les regles ortogràfiques, morfosintaxi, etc.

• Estudia l'essència de la llengua.
• És l'objecte d'estudi de l'antiga gramàtica, de la lingüística tradicionali de la moderna lingüística.

ELEMENTS EXTERNS DEL LLENGUATGE:  

L'ús lingüístic. És el fet mateix d'usar una llengua en la pràctica per a comunicar-nos socialment. Són les relacions entre llengua i societat. Estudia les condicions d'existència d'una llengua.

LA SOCIOLINGÜÍSTICA: 

Disciplina que estudia les condicions d'existència d'una llengua. Analitza l'ús lingüístic relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social.

Investiga les relacions entre l'estructura d'una llengua i el medi sociocultural on es practica i existeix.

Té en compte totes les variables sociolingüístiques que intervenen en el Procés de la Comunicació.

• Àmbits d'ús d'una llengua.
• El territori on es parla.
• Les varietats lingüístiques més usades.
• La categoria dels seus parlants.
• Els temes que es tracten.
• El context en que es realitzen les comunicacions.
• Les intencions i la manera dels qui practiquen la comunicació.

EL MONOLINGÜISME:  

Existència d'una sola comunitat lingüística dins d'un mateix estat. Aquesta és una situació excepcional ja que de les 6000 llengües del món estan repartides en uns 200 estats.

No s'ha de confondre monolingüisme estatal amb l'acceptació d'una sola llengua oficial.

• El monolingüisme és una situació extranya, la norma general és el PLURILINGÜISME.

TIPUS DE MONOLINGÜISME:

• Monolingüisme individual: Quan una persona usa una sola llengua de manera habitual.
• Monolingüisme social: quan en el context d'una determinada societat s'usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual
• Llengües minoritàries:Tenen un nombre reduit de parlants.
• Llengua minoritzada: és aquella que pateix la interposició d'una altra llengua i està inmersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística.

BILINGÜISME:  

És el cas més simple de plurilingüisme: situacions en què les llengües en contacte en són només dues. Aquesta definició tan àmplia ha provocat que aquest terme s'haja aplicat a situacions totalment diferents i que no sempre tenen relació amb la sociolingüística.

• Bilingüisme: possibilitat d'un individu d'utilitzar dues o més llengües a un mateix nivell. Aquesta és una situació utòpica que no existeix en realitat.
• Bilingüisme individual, social i territorial.
• Bilingüisme individual: capacitat d'una persona d'emprar dues llengües. Ens referim, per tant, a la menor expressió de poliglotisme. Es quan els parlant coneixen dues llengües i les poden parlar.